Un dia com avui del 2009 ens deixà la Josepa Reimundi,

 

 

 

 

Vaig acceptar de bon grat la proposta  del seu fill, el Miquel, que em demanava un breu parlament al funeral que s’organitzava; participar activament a l’homenatge pòstum  per aquella mestra, humanista i lluitadora incansable ho vaig i  considerar un gran honor.

Aquestes les   paraules dirigides  als  aplegats en aquella Sala Ecumènica, i molt especialment als seus familiars:

“Us parlaré d’orgull.

De l’orgull de la Bepeta vers vosaltres. Què n’estava d’orgullosa!

La Josepa era una “dona sense nom”. El Josep Pallach definia como a “homes sense nom” els i les  que des de l’interior i amb gran perill lluitaven contra la dictadura franquista. Ella i el teu pare, el vostre padrí, el Miquel Tufet, lluitaren per a què la Llibertat i la Justícia tornessin al nostre país.  Pertanyien a una generació d’homes i dones conseqüents amb uns ideals de justícia social; el seu sacrifici mai els hi podrem agrair d’una manera suficient.

A la Josepa me la presentà la Margarida Burgués durant l’Escola d’Estiu del 76 al Col.legi “Espiga-Sant Jordi”. Aquell setembre jo faria de mestre a Cervera i ella, després de trenta-vuit anys, la rehabilitaven i era destinada a la  unitària de Sant Antolí, a tocar La Panadella.

La recordo també al Roser, els dissabtes al matí, en aquelles aules  fou la meva primera mestra de català.

Quan ens trobàvem sempre em deia que de  jove havia estat del sindicat. Així que quan  indagàrem sobre les arrels de la FETE-UGT a Lleida, les seves vivències foren fonamentals.

Així vàrem saber que als anys 30, al 2on pis del cinema Vinyes (a Blondel, l’actual Caixaforum) hi havia els locals del CADCI, centre cultural, polític i estatge dels joves del POUM. Molts d’aquells joves  es feien mestres perquè “la cultura allibera l’home”; i de la FETE perquè, dèia la Josepa, era el sindicat dels mestres. Dels seus anys d’estudiant de l’escola Normal republicana, deixebla  de l’Uriz i  la Tudori; mestra a Balaguer i empresonada pels “nacionals”; els anys de presó, la clandestinitat, la lluita colze a colze amb el seu marit, el Miquel Tufet, la impremta d’on sortia el butlletí “Espurna” veritable aparador ideològic del socialisme lleidatà, la por a les “ràtzies” dels feixistes, les fugides de nit amb el fill petit, les “alegres” i perilloses trobades amb altres companys poumistes -Pallach, Abenzoa, Pané, Ximenis..., per aixecar de nou el Partit.

Quan li deia que havia d’escriure les seves memòries sempre responia el mateix:  No té mèrit.

Parlava d’educació i cultura i ens  deia:

• Sense cultura no hi ha llibertat.
• L’afecte i l’estima són els fonament de l’educació.
• Al nen se li ha de donar les eines per a què aprengui. No se li pot manipular.
• La importància de la formació inicial del mestre per a què l’educació que rebi l’alumne sigui de qualitat

Abril del 2005, a l’Auditori del barceloní World Trade Centre  la Josepa  rebia, de mans del  Secretari General de la UGT de Catalunya, el premi “Compromís”, actuava com a notari d’excepció, el President Maragall.

Quan la cridaren i arribà a recollir el guardó; ella, que semblava com si una bufada de vent se l’hagués d’emportar vés a saber on, va treure el seu geni, la seva empenta i ens alliçonà amb una veu a estones entretallada per l’emotivitat de l’acte i a estones ferma i vibrant; ens  digué  que la seva vida havia estat una lluita constant per  un món millor, que estava satisfeta i ufana de tot el que havia fet. I ens recordà el seu estimat Miquel i ens emocionà.

No voldria cloure  sense explicità un dels seus pensaments al voltant dels seus companys, els joves poumistes:  “Érem un grup ple d’idealisme, conscients que no recolliríem el fruit del nostre treball i de la nostra entrega, però els canvis que es van produint em fan pensar que, malgrat els períodes d’estancament i ralentí en l’avançada, s’està en el camí”

Gràcies, a la Josepa Reimundi i als vells lluitadors, perquè amb la vostra coherència i compromís ens heu obert i assenyalat el camí, un camí  que hem de fer entre tots.

Us he dit que parlaria d’orgull.

Doncs també explicito el meu orgull d’haver-la conegut i d’haver estat un dels seus amics.

Salut ”

 

 

 

 

 

 

 

Un mestre del Senegal a Balaguer

 

Llegeixo que avui han estat rescatats 836 persones, més de 1.100 des del passat dilluns, que passaven l'Estret de Gibraltar i m'ha vingut al cap aquell jove senegalès  que m'explicà com havia arribat al nostre país i com ho feia per subsistir.

 

Era mestre  al Senegal fins un dia que decidí passar a Europa.

 

La travessa  pel desert fou un veritable infern.

 

Saltà en “patera”, amb la intenció de trobar-se amb un compatriotes que vivien a Balaguer. En arribar fou acollit per aquells companys, treballadors del camp, temporers.

 

Un dia a la setmana va al tros, en lloc d’un d’ells, cada setmana un de diferent; els diners que li passen els envia al seu país. Subsisteix amb l’ajut dels  companys, un ajut provisional fins  trobar una feina més “estable”.

 

Així m’ho explicava aquell jove senegalès, mestre al seu país;  avui i aquí, potser encara un “sense  papers”.