divendres, 11 d’agost de 2017


        Simeón Omella: El mestre de Plasencia del Monte


De petits, a casa, ens cridava l'atenció un llibre escrit pels nens de Plasencia del Monte, el poble del nostre pare; era El Libro de los escolares. Primer, ens el llegien; el llegíem, després. A la portada, a més del títol i el dibuix d'un castell, el de Loarre, havien imprès la paraula Omella i l'any 1936.
Mostra el dia a dia d'una comunitat rural, la seva història, fets i tradicions; vivències i anhels d'aquells marrecs. El llibre ens era molt proper. —La secció de notícies informa sobre l'accident del pare en tocar un cable d'electricitat, i la mort de Francisco, el abuelo: "...horas después ha muerto el padre de Javier, dejando ocho huérfanos y además pobres." — Escrits signats pel nostre pare i persones que coneixíem d'anar a passar l'estiu amb la tia Antonia i el tio Agustín.
Aquell Libro de los escolares és un recull de textos lliures que feien els nens, componien i imprimien. Havia dibuixos, molt vistosos, gravats en linòleum pels més grans, entre ells, el tio Lorenzo.
El Quadern, de tapes dures, és el nostre petit/gran tresor; correspon al darrer curs que Javier Giménez Dieste anà a estudi; tenia onze anys. Maleïda guerra que tants somnis va malmetre!


El nostre pare sentia gran respecte, orgull, i estima per Don Simeón. No parlava de la guerra, com molts de la seva generació, però algun cop comentava que havia perdut el rastre del mestre en escapolir-se de Plasencia, els primers dies de l'alçament militar.
—Va fer molt bé —ens deia i continuava: —Una quadrilla de falangistes, arribats de fora, l'haurien matat, com van fer amb altres.
El pare morí el setembre de mil nou-cents noranta-nou. Tres anys més tard, l'amic i mestre de Torres de Segre, Sebastià Gertrúdix presentava Simeón Omella: El maestro de Plasencia del Monte; llibre biogràfic i divulgador de les tècniques Freinet.
Així fou com vaig tenir més informació de Don Simeón.
 
Havia nascut a Losanglis (Osca); arribà a Plasencia el 1923 i es casà amb una noia dels de Barnués, de les cases més influents del poble (el cunyat fou l'alcalde, nomenat pels franquistes, en substitució de l'escollit en temps de la República). Durant la guerra va exercir a Barcelona i, amb la desfeta, s'exilià a França, on treballava de comptable. Morí al desembre del mil nou-cents cinquanta.
Una de les filles, Manolita, monja  vedruna; amb els anys fou destinada al col·legi El Carme de Mollerussa.

 
 
 
El novembre del 2003, FETE-UGT havia presentat, a les nostres comarques, l'exposició itinerant Projecte Hypàtia: Dona i Matemàtiques. Repartírem informació i cartells pels centres educatius de la capital del Pla d'Urgell.
Al col·legi del Carme, vaig preguntar per la germana Manolita.
—Servidora —em contestà la monja que atenia la porteria
Soy hijo de Javier de casa Lorente, que fue alumno de su padre en Plasencia.
Ella no el recordava; però si a Maria i Herminia.
Las pequeñas de la señora Antonia— digué, sense nomenar la més petita dels Giménez Dieste, l'Assumpció, nascuda el 1933.
En mostrar-li el cartell de l'exposició, amb l'anagrama de la UGT, va somriure i, en veu baixa, digué: —Mi padre era de
la UGT.
—Sí
—fou la meva contesta; emocionat.
Efectivament, pel llibre del Sebastià Gertrúdix, sabia que Don Simeón havia estat de la comissió organitzadora de la Federació de Treballadors de l'Ensenyament i, més tard, president de FETE a la província d'Osca.
Un dels motius assenyalats a l'expedient de depuració per expulsar-lo del magisteri.
 

dimecres, 19 d’abril de 2017


 
 

Un altre cop 
(11 d'abril. Dia Mundial del Parkinson)
 
Malgrat els records s’esvaeixen, hi ha moments  que mai es poden oblidar...

Aquelles nits caniculars, quan els xiquets jugàvem a la placeta, mentre els grans es reunien al voltant de la ràdio, per saber de les darreres i preocupants notícies, sentíem trets de fusells. Veient la cara del pare - encara no l’havien cridat a files - intuïes que res bo podia ser;  jo tremolava. Deien que havia perill i vam haver de marxar, en un carro, amb quatre maletes i un matalàs, per aquells camins de Déu. Sentíem els brogits dels avions, voltors negres,  que tirotejant i llençant bombes  ens ensorraven sota munts de terra. Havíem de córrer i cercar l’aixopluc dels arbres que vorejaven els camins; i jo, quiet, garratibat. Sempre hi havia  qui , agafant-me de la ma, m’arrossegava cap a la cuneta.  A les nits, malgrat la llarga marxa diürna, dormia poc i sovint em despertava amb  les extremitats enrampades. Érem tants en aquell matalàs, que no ens podíem moure. En arribar a la frontera, la mare digué: «Heu d’estar tranquils, aquí ningú ens farà  mal» Fèiem cua per vacunar-nos i,  al moment decisiu, els volia demanar: «no em punxeu, si us plau!», però, tant era el meu neguit, que la veu no em sortia.   Per la debilitat amb què arribàrem, als  xiquets ens van  traslladar a un hospital;  «el Sanatori», li deien. Recordo com aquelles infermeres  volien contagiar-nos de la seva alegria. Tot i ser molt rialler, ni un somrís. «Si la mare fos  amb nosaltres», era el meu únic pensament.  Algú va dir que ens esperava a la platja d’Argelers.

Han passat molts anys de tot allò...

D’un temps ençà tremolo, com un xop primerenc fimbrat pel garbí. De tant en tant vaig a l’hospital per agafar forces. Sóc amb persones que vessen afecte, no fan  cas del meu ensopiment i m’envolten d’acaronadors somriures. Tant de bo pel brill  dels meus ulls se n’adonin de quant  agraeixo  el que fan per mi.  Dormo poc, somio amb aquells voltors negres i  em desperto engarrotat, amb les extremitats força rígides.  Vull parlar, m’entrebanco i no en surto. Sovint perdo l’equilibri i sort en tinc  dels meus cuidadors: quantes voltes m’ajuden  a no caure i les vegades que m’han recollit del terra!

En tornar a casa, amb vosaltres, el millor tresor són aquests menuts, als que estimo amb bogeria. Em pregunto si ho saben. «I tant!», és la meva resposta «Com no han d’entendre el somrís que, en veure’ls,  se’m dibuixa al rostre» Quan el cansament s’apodera de mi: «Endavant», em dic: «Aquest cop, amb el vostre ajut, no perdre»
 
 
 
Nota: aquest escrit el vaig presentar al concurs de Narracions breus convocat per l'Associació Parkinson Lleida (Segon premi)
 

dilluns, 3 d’abril de 2017

 
Banyoles: Homenatge al mestre Benaiges
 
 
Divendres 31 de març, UGT de Catalunya organitzava al Museu Arqueològic de Banyoles un homenatge al mestre Antoni Benaiges. La meva intervenció es fonamentà en la pertanença del mestre a la FETE-UGT i la vinculació dels moviments de renovació pedagògica al sindicalisme,  concretament a la Federació de Treballadors de l'Ensenyament de la UGT.

A
ls principis dels anys 70 apareixia un llibre força atractiu "Por una escuela del pueblo"; una aproximació a les tècniques pedagògiques de Celestine Freinet; sota el principi que l'alumne ha de ser protagonista del seu propi aprenentatge, el treball per projectes i l'escola cooperativa. Conceptes força actuals. Aquell llibre el va traduir, del francès, Josep Alcobé, al que vaig conèixer personalment, el 1981, en una trobada de mestres a Torrent de Cinca; en aquella reunió hi havia un altre històric de les tècniques Freinet: Lluís Aigé.

 
El 1986, amb la tesi doctoral del Jaume Barrull, "La Segona República a les terres de Lleida",  vaig començar a saber aspectes de FETE-UGT: la seva presentació a Lleida al desembre del 1933, els seus dirigents i la partença al sindicat d'aquells dos mestres freinetians que havia conegut uns anys enrera, Aigé i Alcobé.


Encara no tenia cap notícia de l'Antoni Benaiges. El 1996 arriba a les meves mans un llibre del professor de l'Autònoma de Mèxic, Fernando Jiménez de Mieres titula Freinet en España: La revista Colaboración. Era una edició facsímil del 16 números del butlletí de la Cooperativa Espanyola de la Impremta a l'escola, la cooperativa Freinet, que s'havia constituït a l'octubre de 1933 en una reunió dels mestres "Batec" a Puigverd de Lleida. Llegint els articles de Colaboración em va cridar l'atenció un cognom català, en un poble de Burgos, Antonio Benaiges, mestre a Bañuelos de Bureba.

Llegint els seus escrits, Benaiges se m'afigurava un jove inquiet, amb gran empenta, vital, entusiasmat per unes tècniques pedagògiques que acabava de descobrir i per l'ús de la impremta a l'escola. Un esperit lliure que posava en dubte els criteris pedagògics del mateix Herminio Almendros, l'introductor a Espanya, a travès del grup batequista, de les tècniques Freinet.
 



Al 2006 es publicava Magisteri i Sindicalisme a Catalunya; història de FETE-UGT a Catalunya (FCTE), del professor de la Universitat de Salamanca Francisco de Luís. Allí s'anomenava l'Antoni Benaiges com un del quatre fetistes encarregats de la ponència mitjançant la qual s'havia de constituir la Federació Catalana de Treballadors de l'Ensenyament; que aglutinaria a les quatre FETE's provincials (a Lleida sota el nom d'ATELL). També m'asabento que el Josep Alcobé representava a les FETE's d'Aragó, Catalunya i Balears al Comité Federal de l'organització ugetistes.  També que, desprès de la guerra, Lluís Aigé representaria els fetistes catalans en el Secretariat de la UGT de Catalunya a l'exili mexicà.
 

El 2012 m'arriba un correu del Sergi Bernal, que buscava informació sobre el mestre Benaiges, on preguntava si havia constància que fos del grup Batec. Al llibre "Batec. Historia de vida de un grupo de maestros", del professor Jiménez de Mier, amb un fitxer de més de 100 mestres batequistes, no s'esmenta l'Antoni Benaiges. Que tenia vinculació al grup, no hi ha cap dubte. En un article de Colaboración  diu que  tenia la intenció d'organitzar un grup de mestres d'escoles rurals i diu textualment "como el Batec que funciona a Lleida".
 
Antoni Benaiges havia de portar els seus alumnes a veure el mar, els hi havia promés, no va poder ser;  l’urc feixista l’assassinà i les seves despulles van estar més de 75 anys en la fossa de “La Pedraja”. El fotògraf Sergi Bernal ha estat fonamental en la  recuperació de la seva memòria.
 
Tenia molts projectes. Al seu darrere article, publicat al mes de maig del 1936 deia : “Para otro dia –cuando sea – hay un tema que aguarda, vasto también, inquieto y ardiente: Barcelona” i acabava – “venid. Llevaos a los niños y cantad, y volad con ellos”. Al mestre de Montroig del Camp, que va voler fer escola en un poble de la comarca burgalesa de La Bureba, no el van deixar volar.




.

 

diumenge, 12 de març de 2017


Bouche-à-Oreille (divertiment)
(al voltant d’una anècdota)

Sona la ràdio del despertador. L’home del temps informa que encara falten dues hores per a  què es faci de dia, temperatures sota zero i  boira pixanera, amb previsió de no escampar en tot el dia. Li ve al cap la coneguda cançó – Hoy no me puede levantar....-;  somriu i es diu. – Vinga, reina, aviat  arribaran els  clients -. Dutxa matinal,  sempre acaba amb un raig d’aigua freda. Es posa el barnús i  calenta, al microones, el primer café del dia. Cal vestir-se depressa – carai, avui sembla que faré tard -; davant l’espill – amb aquesta palidesa semblo tísica, és l’hora del maquillatge – i al pa nostre de cada dia. – Menys mal que la feina la tinc en un tres i no res -.


El Bouche-à-Oreille de Bourges
 
Soroll de camions en sortir a l’escala. Viu al primer pis d’una casa a peu de carretera. Als baixos, Bouche-à-Oreille ,  restaurant de menjar ràpid. És la mestressa.

A punt d’obrir la cuina, sona el telèfon
 

-          Restaurant Bouche-à-Oreille?

-            -,  Veu molt cordial. - Aquesta parla no és d’aquí -.

-          Enhorabona!. Truquem de la radio Nacional per comentar la gran notícia. Som del Matinal. el programa de màxima audiència.

Pensa que la loteria no li ha tocat, no hi  juga,  ni  li han perdonat la hipoteca;  dues notícies per les quals no li faria res acceptar un interviu.

-   Enhorabona? De quína notícia  parla? -.

-          No  disimuli. Ahir a la nit es va fer públic.

-          Públic?. El què?.

Picada per la curiositat,  – A veure per on sortirà  -. No penja

    - No li han dit que  li ha atorgat una estrella Michelin!.

    - I tant!,  la  Verge de Lourdes m’ha donat la bona nova -. Se li escapa el riure: -  Carallot, el pel li pren  a la seua mare!  Però, s’ho penso millor, quan vulgui m’entrevista i sabrà per què  em diuen la reina de la cuina -.  

 Frenada de camions; el clients ja són aquí i la cuina encara sense obrir.   Ja sap on trobar-me, a reveure -.

A la mateixa hora i l’altre punta del país el chief del restaurant Bouche-à-Oreille  , ben amoïnat,  davant el telèfon. – Guanyem una estrella Michelin  i  ningú em truca! No ho entenc!-
 

El Bouche-à-Oreille,  de Boucherville
 

 

.

 

dissabte, 28 de gener de 2017


Dilluns 6 de febrer.  Festa (amb ironia)
 
 


Qui em coneix al barri sap que en cada elecció he fet d’interventor del PSC.

Des dels 80, quan CiU es va fer càrrec del govern de la Generalitat, a la “meva” mesa electoral sovint trobava dos interventors ( un, en representació de Convergència i l’altre, de Unió); no cal dir que el mateix passava a les altres dues taules  del Col.legi Electoral. Amb alguna excepció,  els 6 interventors treballaven a l’àmbit de la Funció Pública.

Tanta aglomeració d’empleats de la Generalitat?

Permeteu-me que expliciti el que pensava. I si els seus Caps  han demanat voluntaris? Com se li pot dir no?. Potser més d’un pensaria que sortint a la llista de voluntaris no tenia res a perdre i sí molt a guanyar (els anys 80 i 90 fou en temps en  què es posava en marxa una nova Administració)

Alguns em  diran que no era el seu cas ( no seré jo qui li porti la contrària). Però també he de dir que quan CiU va perdre el govern de la Generalitat, aquella duplicitat de voluntaris s’acabà.

Si conto aquesta anécdora es arrel les declaracion de la Consellera de Governació, animant als empleats públics a demanar festa (assumptes propis) el dia 6 de febrer, per acompanyar a l'Artur Mas al Tribunal Superior de Catalunya.

Si la Consellera ho veu oportú i necessaris. Quants responsables polítics agraïran un gest solidari per part dels seus subordinats? (amb el Cap s’ha d’estar bé, mai se sap)

Per a qui ningú pugui interpretar que declaracions com la de la Consellera poguin arribar a ser una coacció més o menys encoberta i  malgrat el mateix President de la ANC quan va fer la proposta, ja parlava  que mai hi hauria coaccions, proposo que el dilluns dia 6 de febrer es declari dia festiu  no recuperable (la causa s’ho val, no?). Així  tots els ciutadans que vulguin podran acompanyar al expresident.
 
Per què se li ha de negar aquesta possibilitat   a molts ciutadans? 

I penso ens els treballadors de l’ensenyament, els de la sanitat o altres  de l’àmbit privat? (imagineu un mestre que digui que el dia 6 no anirà a classe i que algú el substitueixi?)

 

.

diumenge, 15 de gener de 2017


Imatge del passat?. No, força actual

 

Una Imatge, sembla treta del passat i colorejada; però no,  és ben actual. Persones que ara mateix tremolen de fred i cadascuna d'elles amb la seva història, afanys i desitjos.

Donaran xifres, dates i llocs que, amb  imatges i tot, mai  reflectiran la tragèdia per la que estan passant.

Buscava informació sobre Hortensia Vallejo Sampedro; una alumna de l’escola Normal que als anys 30 participà en diverses “Missions Pedagògiques”  organitzades en terres lleidatanes i em trobo amb mateixos cognoms un tal Sabino.

Supervivents de Mauthausen, Sabino no fou un d'ells
Germà de l’Hortènsia, de 26 anys, mort al desembre del 1943 a Gusen, un subcamp de Mauthausen, on anaven a parar persones que, segons els nazis, no tenien cap possibilitat de rehabilitar-se (Rehabilitar-se de què!)

Sabino,  un més de la llista de persones assassinades per botxins que, de ben segur, s'autoconsideraven “civilitzats”.

Continuo la recerca sobre l’Hortènsia i, en un número del diari  lleidatà "UHP", corresponent al desembre del 36, de nou  el Sabino.

L’havien cridat a files per defensar la República de la traició dels militars. Jove de 19 anys, protagonista d’una llarga història, d’una tràgedia que acabaria el 12 de desembre de 1943 de les pitjors de les maneres, lluny d'allà on set anys abans tot començà. 

Ara mateix; veient els actuals camps de refugiats hem de ser conscients que la història, sempre, sempre es pot repetir. 

Sabinos d'avui, persones que lluiten per la seva supervivència.

https://www.facebook.com/www.ideal.es/videos/10154193047462113/?pnref=story

dilluns, 26 de desembre de 2016


Nit de Nadal

Ja comencen a arribar,
Petons i abraçades,
taula ben parada.
Quin goig  que fa!

Arbre de Nadal
ple de llums i estelat,
la jovenalla de la llar
ben guarnit l’ha deixat,

Hi ha un pessebre
de fusta i fang,
el més petit l'ha muntat,
fixeu-vos que delicat.
 
 


Ben amunt els mags,
el poble més enllà;
al pescador han interrogat:
Cap a on el Portal?
 

Figures hi ha
de més de seixanta anys,
altres no tant,
conills i garrins enguany han arribat.
 
 
La filadora és al llindar,
Maria i Josep prop l’Infant
El bou i la mula el van escalfant
L’àngel a sobre el pedruscall.
 
La vella el mira amorosa,
pastors també hi van
amb presents i regals,
altres arriben cantant.
 
La somereta prop l’olivar.
Dona, deixa de rentar.
Aiguaderes a la vall,
Vaques i cabra, pel mont pasturant.

Pagès amb els bous llaurant
amb l'eixerit acaba d’enraonar,
com de car s’ha posat el gra,
de  les bestioles i el nou cercat.
 
D’ovelles un bon grapat
guardades per rabadans
vora el foc a l'esguard
del fred i el glaç.
 
Albiren un àngel  al rocall.
La bona nova ha anunciat.
A Betlem es nat
Qui els ha de salvar.
 
 
 
 
 
La família aplegada,
taula  força engalanada,
gustosa menjada
sopa de peix i més tastets

Neules, xampany i torrons;
fruits secs d’allò més bons.
Cantem una nadala
apresa quan érem quitxalla

Tot sentint les cançons
es desvetlla el tronc.
La canalla s’ha sorprès ,
en veure l'esdeveniment.

Del caganer no hem parlat,
d’ell no ens  podem  oblidar.
Del seu indret estant
tot ho ha guaitat.

La iaia, ufana i emocionada
del petit fa una pensada:
Aquest noi tan estimat,
cada dia es fa més gran.

De la jovenalla barrina,
han de lluitar i s’han de formar;
el futur se l’han de guanyar
res els hi regalaran

Pels grans, salut desitja,
sap que amb estima gran,
dificultats  superaran.
I molta, molta felicitat.

Bon Nadal